Els espanyolistes volen una Espanya unida i tan uniforme com es pugui. Els independentistes s'emmirallen en els països petits i benestants d'Europa. No sé trobar què volen els de la tercera via....

Comentaris a:


Fèlix Riera: "Ens hem d'esforçar per trobar els llocs d'encaix entre l'Estat i Catalunya"






Mike
Els espanyolistes volen una Espanya unida i tan uniforme com es pugui. Els independentistes s'emmirallen en els països petits i benestants d'Europa. No sé trobar què volen els de la tercera via. Moltes paraules, poca concreció. De fet, això de la tercera via sembla pura fantasia. Sobre el tema democràcia, no ens mamem el dit. En som força els que sabem que la democràcia és un simple maquillatge d'alguna altra cosa política (més o menys digna; o més o menys podrida).



Arizona
El lloc d'encaix és la independència. D'aquesta manera es podrà parlar en igualtat de condicions, de tractats de cooperació, infraestructures, etc. Mentrestant continuem essent súbdits. De Barcelona a Madrit 2 hores. De Barcelona a Tortosa, o Vic ves a saber!



Bajanades unionistes
La tercera via és impossible perque ni l´estat espanyol ni, encara més important, la majoria del poble espanyol estan disposats a fer la més mínima concessió que impliqui renunciar a un estat unitarista castellà. Per això la tercera via no existeix. No hi ha cap oferta ni n´hi haurà.


LLegir més...


L'Estat "empeny" Catalunya cap al referèndum unilateral...


Dos diputats del parlament de Suïssa comprenen que Catalunya opti per convocar un referèndum de forma unilateral si Espanya segueix amb el seu “bloqueig”....

http://elmon.cat/noticia/197035/dos-diputats-suissos-avisen-que-el-bloqueig-de-lestat-empeny-catalunya-cap-al-referendum-unilateral

El dret d'autodeterminació és plenament reconegut en el dret internacional i cap norma estatal no el pot negar : Dret d’autodeterminació... les deu preguntes clau

El govern de la Generalitat ha signat un compromís amb el referèndum, un document pel qual tots els signants, consellers, directors generals i secretaris, es fan responsables col·lectivament de l’organització i de l’aplicació del resultat. Aquest document invoca formalment i per escrit, per primera vegada, el compromís del govern de la Generalitat amb el dret d’autodeterminació de Catalunya. No es parla de dret de decidir ni del dret dels catalans a votar o a decidir el seu futur. S’hi diu, concretament: ‘El govern de Catalunya reitera, en el seu conjunt, el seu compromís amb la celebració del referèndum que ha d’esdevenir l’exercici pràctic d’un dret inalienable: el dret a l’autodeterminació.’

Repassem en deu punts les claus per entendre el dret d’autodeterminació:

1. Existeix el dret d’autodeterminació dels pobles? 
Sí. La llei internacional té allò que es defineix per ius cogens, és a dir, normes de dret imperatiu. Aquestes normes són part del dret internacional i cap estat no pot negar-les ni incomplir-les. La comunitat internacional considera que són per damunt de qualsevol legislació estatal, bé perquè la pràctica ho ha imposat així o bé perquè els tractats internacionals ho decreten així. Són normes imperatives, per exemple, la prohibició del genocidi, de la pirateria marítima, de l’esclavatge i de la tortura. El dret d’autodeterminació dels pobles es considera jurídicament una norma imperativa també, tal com ha estat remarcat a unes quantes sentències de la Cort Internacional de Justícia i tal com és reflectit a la carta de les Nacions Unides.

2. En què consisteix el dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació és el dret que té un poble, una nació, de decidir si vol ser independent o no. El dret no pressuposa la voluntat d’independència ni obliga una nació a fer-se independent. Diu que té dret de decidir si vol ser independent o no. En termes jurídics el dret d’autodeterminació es coneix com el dret de qualsevol país de ‘triar la sobirania i l’estatus polític, sense compulsions externes o interferències’.

3. Quina és la norma de les Nacions Unides que reconeix el dret d’autodeterminació?
La Carta de les Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu a l’apartat segon de l’article primer que la funció de l’organisme és ‘desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació’.

Posteriorment les Nacions Unides van acordar el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics que va reafirmar que ‘tots els pobles tenien dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement l’estatut polític i procuren també pel desenvolupament econòmic, social i cultural’.

4. Els contraris a l’autodeterminació afirmen que cap estat reconeix aquest dret. Com pot ser, doncs, una norma imperativa?
No és veritat que cap estat no reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no seria impediment per tal que la societat internacional el reconegués. A les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política dels estats: no es reconeix el dret d’autodeterminació dins el propi estat però sí que es reconeix fora. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l’estat de Palestina. Reconeixia, per tant, de forma implícita el dret de l’autodeterminació al mateix temps que negava el dret d’autodeterminació per als casos interns.

5. Però hi ha països que reconeguin l’autodeterminació a la constitució?
Sí. L’opinió segons la qual només ho fa Etiòpia és errònia. De forma indirecta el dret d’autodeterminació el reconeixen tots els estats que incorporen a la legislació el respecte de les normes del dret internacional —o sigui la immensa majoria. De forma directa, reconèixer el dret d’autodeterminació a les minories internes d’un estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats a l’hora d’explicar perquè són independents basen la seva existència en la invocació legal al dret d’autodeterminació mateix. En total ara hi ha trenta-vuit estats que a la constitució vigent reconeixen l’existència del dret d’autodeterminació:

Alemanya,

Angola,

el Bangladeix,

Bolívia (que explícitament l’atorga a les nacions índies del país),

el Brasil,

Cap Verd (que s’obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l’autodeterminació),

Catar,

Colòmbia,

Croàcia,

Cuba,

República Dominicana,

l’Equador (que reconeix l’autodeterminació per als pobles indígenes),

Eslovàquia,

Eslovènia,

Estònia (que reconeix les minories nacionals),

Etiòpia (que reconeix el dret a la secessió de les nacions que l’integren),

França (que reconeix el dret d’autodeterminació als territoris d’ultramar),

Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l’autodeterminació i s’obliga a donar-los suport),

Hondures,

Hongria (que reconeix els drets de les minories),

l’Iran,

Kossove,

Letònia,

Mèxic (que reconeix el dret d’autodeterminació de les minories),

Montenegro,

Nicaragua (que reconeix el dret de les minories del país d’autodeterminar-se),

el Paraguai,

les Filipines,

Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles),

Rússia (que reconeix l’autodeterminació de les nacions que en formen part),

Sèrbia,

Sud-àfrica (que reconeix el dret d’autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comuna cultural i lingüística, dins una entitat territorial)

el Sudan (que reconeix a la constitució encara el dret del Sudan del Sud d’autodeterminar-se)

Surinam

Timor Oriental

Turcmenistan

Ucraïna

Veneçuela

Hi ha més estats que reconeixen el dret d’autodeterminació de forma explícita a les lleis encara que no ho facin a la constitució, com ara: el Canadà (que reconeix el dret del Quebec), Dinamarca (que el reconeix per a les illes Fèroe i Grenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (que el reconeix per a les illes Aland), el Regne Unit (que reconeix el dret d’autodeterminació a molts dels territoris units per la corona), Suïssa (que reconeix el dret d’autodeterminació dels cantons) o els Estats Units (que ha reconegut en unes quantes sentències el dret de secessió).

6. Qui té dret de l’autodeterminació?
Aquest és el punt més complicat de tots perquè ningú no ha definit de forma exacta què era un ‘poble’ o una ‘nació’. El dret d’autodeterminació s’aplica com a regla indiscutible a qualsevol situació colonial —i en particular a la llista de colònies que defineix Nacions Unides. Aquest dret no el discuteix ningú. Quant a l’autodeterminació a pobles no colonials hi ha molta més discussió i no hi ha unanimitat.

7. Aleshores es pot dir que si no ets colònia no tens dret de l’autodeterminació?
No. Si ets una colònia ningú no et discuteix el dret d’autodeterminació. Això val per a les colònies actualment reconegudes com a tals per les Nacions Unides, entre les quals hi ha Gibraltar —que ha exercit el dret d’autodeterminació triant de quedar-se dins el Regne Unit—, Nova Caledònia —que ha pactat un referèndum d’independència amb França per al 2016— o el Sàhara Occidental —que als efectes de les Nacions Unides continua sent una colònia d’Espanya).

Si no formen part d’aquesta llista el dret d’autodeterminació es reconeix d’acord amb la voluntat política dels estats. Encara que el sistema de Nacions Unides hagi deixat clar, sobretot amb les sentències de la Cort Internacional de Justícia, que aquest dret no és únicament per a les colònies sinó per a qualsevol territori de qualsevol estat.

8. Un exemple de territori no colonial a qui li han reconegut el dret d’autodeterminació quin és?
Tots els estats nous en el moment que són reconeguts ho són en virtut del dret d’autodeterminació i durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que als altres continents. Però un cas exemplar és el de Kossove. El dret de l’autodeterminació de Kossove en aquest moment és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja hi mantenen relacions diplomàtiques. Hi ha uns quants estats, com ara Espanya, que reconeixen el dret del poble kossovès de l’autodeterminació però no reconeixen l’estat resultant perquè no estan d’acord amb la manera com ha estat creat i hi ha uns pocs, particularment Sèrbia, que senzillament no li reconeixen el dret d’autodeterminació.

El dret d’autodeterminació va generalment vinculat al reconeixement d’un fet polític. Quan un poble, sigui quina sigui la seva definició, determina a la societat internacional un procés d’independència, aquells qui el reconeixen es basen en el dret d’autodeterminació, mentre que aquest dret és negat per una part dels qui no el reconeixen.

9. Però aleshores tot depèn de l’arbitrarietat política de cada estat?
No. El dret d’autodeterminació és reconegut internacionalment. És precisament el cas de Kossove que va aconseguir una sentència històrica de la Cort Internacional de Justícia. Va reconèixer que la seva independència era vàlida a partir del principi d’autodeterminació proclamat a la Carta de les Nacions Unides. Això no vol pas dir, però, que les conseqüències de l’exercici del dret d’autodeterminació siguin automàtiques.

10. I, finalment, un estat pot invocar les lleis o la constitució per negar l’autodeterminació?
Ho pot fer a efectes polítics interns però això no val a efectes internacionals, ni té cap valor legal. La sentència sobre Kossove de la Cort Internacional de Justícia és contundent quan afirma que cap llei domèstica ni internacional pot ser usada per a impedir la independència. La sentència també esclareix que la declaració unilateral d’independència no viola cap norma jurídica internacional. I afirma també que qualsevol referència a la unitat nacional o a la inviolabilitat de les fronteres inscrita en la constitució s’ha d’interpretar contra un altre estat ja constituït i prou, però en cap cas contra l’aspiració d’autogovern.

Referèndum 2017

http://www.vilaweb.cat/noticies/dret-dautodeterminacio-les-deu-preguntes-clau-i-el-cas-de-catalunya/

Som una majoria abassegadora

La cirurgia refractiva de l’Institut Oftalmològic Quirónsalud permet recuperar una visió nítida en poques hores.. L'adeu definitiu a les ulleres i lents de contacte

La miopia, la hipermetropia o l’astigmatisme són alguns dels proble­mes de vista més habituals entre la població. Poden corregir-se amb ulleres o lents de contacte, les opcions amb què la majoria de persones es conformen, però hi ha una alternativa. L’Institut Oftalmològic Quirón­salud Barcelona ofereix la seva cirurgia refractiva, una opera­ció ràpida i eficaç per tornar a veure-hi amb nitidesa en un temps rècord.
Tecnologia avançada a l’abast del pacient
L’operació es du a terme amb la tecnologia LASIK: s’efectua sota anestèsia en gotes, és indolora i permet una recuperació immediata. “Actualment disposem d’uns làsers tan evolucionats que ens permeten eliminar aquesta necessitat d’ulleres o lents de contacte en menys de 5 minuts amb uns resultats excel·lents en més del 99% dels casos”, explica la Dra. Yolanda Iribarne, oftal­mòloga de l’IOB.
Moltes persones no s’atreveixen a operar-se per por, però les complicacions de la interven­ció són mínimes i es donen en menys d’un 1% dels pacients. A més a més, solen ser infeccions o inflamacions que se solucionen sense problemes amb controls rutinaris i medicació adequada. Quan l’ús del làser està contraindicat, poden utilitzar-se altres tècni­ques i obtenir els mateixos resultats sense risc.
La importància de tenir cura de la vista
L’ús quotidià de pantalles com les de l’ordinador, el telèfon mòbil o la tauleta durant unes quantes hores al dia pot afavo­rir l’aparició o l’empitjorament de diversos trastorns de vista. Per controlar-ho, es recomana visitar un especialis­ta cada un o dos anys, encara que no s'hagi detectat cap problema ocular nou. Els tras­torns de la vista poden generar dificultats a nivell personal i social, si la persona no n’és conscient o els ignora.
L’Institut Oftalmològic Quirónsalud Barcelona és un referent en el tractament de patologies oculars. La seva tecnologia, el seu equip de professionals i les cures al pacient garanteixen una atenció integral i personalitzada en cada cas.

'Ada Colau és salta sistemàticament els terminis de respondre les preguntes que fan regidors. Del termini d'un mes que preveu el Reglament es passa, amb molta freqüència a períodes que superen els sis mesos i en alguns casos fins i tot s'acosten als dos anys sense resposta...

LA BODEGUILLA D’ADA COLAU

Un congressista nord-americà defensa el referèndum davant Mil


(ACN) Un dels congressistes americans que visita Barcelona per analitzar el procés independentista amb les autoritats catalanes, ha defensat el referèndum davant del delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, segons ell mateix ha assegurat. Així li ho ha fet saber el president del subcomitè per a Europa del Congrés dels Estats Units, Dana …

Impotència: La Sexta acusa els congressistes que es van reunir amb Puigdemont d’emborratxar-se

En el programa “Al Rojo Vivo”, de la Sexta, han acusat de borratxos els dos congressistes nord-americans que es van reunir amb el president català, Carles Puigdemont. Concretament la presentadora va dir que els dos congressistes s’excusen d’anar a la reunió a Madrid perquè “han agarrado una curda” en Barcelona, una expressió col·loquial que vol …


El tercer partit del Parlament alemany dóna suport al referèndum de Catalunya

El comitè executiu del partit d’esquerres alemany Die Linke, el tercer en nombre d’escons al Bundestag (64) ha aprovat per unanimitat de donar suport al dret de decidir de Catalunya, “tal com ho exigeix la majoria social i política catalana amb el Pacte Nacional pel Referèndum”. El partit també té set eurodiputats dins del grup …


Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya...el suport massiu al referèndum respon directament a la necessitat que sent la població de redreçar la situació d’indefensió ..Els catalans se senten nació i demanen poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se...

Les dades de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió són diàfanes. Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. La meitat donen suport a la convocatòria d’un referèndum organitzat per la Generalitat fins i tot si es fa sense un acord amb l’Estat. I més significatiu des d’un punt de vista polític, un 73 per cent es declaren disposats a participar en un referèndum unilateral.
Aquests resultats demostren dues coses que van més enllà dels càlculs estratègics que en puguin fer els governs català i espanyol i els partits polítics que els integren. En primer lloc, l’altíssim suport al referèndum vol dir que els catalans reconeixen, amb una gran claredat, Catalunya com a subjecte polític amb una identitat nacional pròpia, és dir, amb el dret a autodeterminar-se que correspon a tota col·lectivitat nacional que es reconeix com a tal. És precisament aquest reconeixement el que fa obsoleta la interpretació rígida i legalista que l’estat espanyol fa del pacte constitucional del 1978. I el que hauria d’obligar els partits catalans encara reticents a fer un referèndum a abandonar la seva oposició. Si una gran massa de la població defensa la possibilitat d’autodeterminar-se i, per tant, el caràcter de nació del país, com poden negar-se a satisfer la demanda dels ciutadans que representen?

Entre els partidaris de la independència s’ha instal·lat la idea que el dret a l’autodeterminació i la independència triomfaran si els associen al projecte d’un estat més competent i una societat del benestar més potent i equitativa. La realitat és que aquell dret i el possible assoliment de la independència es fonamenten en un principi anterior. Els catalans se senten (alguns potser només de forma intuïtiva) nació i demanen aplicar la lògica que es deriva de ser-ne: poder determinar democràticament i sense interferències com organitzar-se. El mateix que demanen tots els països del món, incloent-hi, naturalment, Espanya.
D’això se’n deriva una conseqüència important. El referèndum, o, més exactament, la promesa de celebració de referèndum, no pot ser una maniobra estratègica per aconseguir objectius que no siguin exercir el dret d’autodeterminació d’una nació. No pot ser una maniobra per desbloquejar, per la via de l’amenaça, la tercera via, i aconseguir, a canvi de no convocar-lo, més diners o competències. Però tampoc pot ser una maniobra per legitimar, si Espanya comença a bloquejar la seva celebració, unes noves eleccions o, fins i tot, una DUI sense fer primer el referèndum.
Convocar un referèndum d’autodeterminació és una decisió transcendental que no deixa espai a anunciar-lo creient que en realitat no es farà. La promesa de convocatòria ha de conduir a la seva celebració: amb campanya institucional (que, com a mínim per part dels partits, ja hauria d’haver començat), cens complet, meses electorals obertes, administració autonòmica al servei de la convocatòria i recompte oficial. L’amic Graupera alertava dissabte contra una política catalana reduïda, “en privat, a un joc de pretextos per no fer el referèndum i, en públic, a un joc per responsabilitzar-ne l’enemic”. Si això és així, la direcció política actual comet un error molt greu: els partits i prohoms que en formen part han d’entendre que tots són corresponsables del que passi (o deixi de passar) i que els seus votants així ho entendrem.